El dibuix de la figura humana ens compromet a nosaltres mateixos, per complet: afecta la emoció que sentim davant el model mentre observem les seves característiques físiques i percebem, alternant-los amb els nostres, els seus estats d'ànim.

Potser, de forma semblant al que succeeix en el retrat, i amb valors encara més subtils i profunds, observar el cos d'un dels nostres semblants provoca una mena de mirada també sobre el seu fluir interior i provoca gairebé una reflexió o una projecció en ell...

No sorprèn, per tant, i és ben sabut, que des dels primers balbucejos del sentiment artístic i religiós la representació del cos humà ha constituït un dels temes més elevats i significatius.

El nu identifica l'home en la seva essència, potser amb itineraris diversos en les civilitzacions d'Occident i en les orientals: a les primeres, per exemple, sembla sorgir, com a tret distintiu, la tensió en l'anàlisi, en la descripció, en l'anatomia i en l'explicació de l'orgànic, en la composició entre generalitat i individualitat, en les segones, al contrari, predomina l'atenció pel fluir vital, pels indicis difuminats però reveladors dels caràcters més íntims i essencials de les energies interiors.